dijous, 23 de setembre del 2010

Un Zapatero descalç


El president Zapatero ha visitat Nova York dos dies. En aquests, entre d’altres, ha parlat davant les Nacions Unides, s’ha reunit amb el rei del Marroc, ha esmorzat amb els grans de Wall Street, l’han entrevistat al Wall Street Journal i ha conferenciat a la prestigiosa universitat de Columbia. No està malament.

A les Nacions Unides ha reclamat una taxa per a les transaccions bancàries destinada al desenvolupament. Bona idea, tot i que no és seva. Però, i parlant en plata: no hi ha collons. A la sortida de la trobada amb la flor i nata de Wall Street es va poder escoltar a un dels grans de Nova York dient ‘a beautiful piece of conversation’, però ni en la intencionalitat de la frase hi ha acord... se’n reia o trobava que el tros de conversa va ser maca?

La cirereta del pastís va ser la conferència a la universitat de Columbia. Allà el president va repartir el discurs escrit a la premsa present perquè tots plegats poguéssim seguir-lo còmodament (la premsa sempre agraeix la reducció de l’esforç...). La sorpresa va ser observar com a mig discurs el president es va posar sentimental i va abandonar el guió oficial per endinsar-se en un discurs ensucrat, excessivament naïf. És legítim voler salvar el món, però millor començar per casa i mirant d’ajustar les ambicions amb les possibilitats.

Crec que Zapatero és un governant de vents a favor, però amb el temporal a la contra s’ha mostrat poc traçut. Així, mentre el vent li va bufar a favor la cosa va transcórrer sense problemes i amb importants avenços socials, però ara amb la tempesta se’l veu desorientat i improvisador. A d’altres les dificultats els creixen (Felipe González...), però a Zapatero l’empetiteixen.

Sigui com vulgui, la principal virtut de Zapatero continua sent Rajoy, i ell ho sap. Si hi ha alguna manera d’evitar que Zapatero perdi les properes eleccions, per petita que aquesta sigui, que no pateixin els socialistes, Rajoy la trobarà...

dimecres, 15 de setembre del 2010

No hi ha res més perillós que un boig amb un altaveu...


Llegia l’altre dia que la ‘premsa’ (així, en genèric...) opinava que s’ha prestat massa atenció al pastor que amenaçava de cremar còpies de l’Alcorà per protestar contra l’islamisme radical. Dedueixo, o vull fer-ho, certa dosi de sana autocrítica. Ho celebro perquè l’espectacle ha estat altament denigrant. Gràcies a la ‘premsa’ (així, en genèric...) el fanàtic religiós ha estat portada de diaris i ha obert informatius de ràdio i de televisió. És realment notícia que un boig perdut en un petit poble de Florida, amb una cinquantena encara no de feligresos al darrere, vulgui cremar un grapat d’exemplars dels textos sagrats musulmans? Qui tria els bojos que són o no notícia? Quin nivell de desordre mental has de demostrar perquè no et converteixin en una mena de fals heroi i internacionalitzin la teva demència?

Alguns mitjans (pocs al meu entendre) se’n van adonar a temps (o quasi) i, abans que el boig es desdís de la estúpida iniciativa, van anunciar que no es farien ressò de la crema (Fox New i Associed Press). La resta ha vist rentable la bogeria del pastor i s’hi ha ficat de quatre potes. Després, per sort, qui més qui menys ha fet una mica d’autocrítica i ha dit que potser sí que se n’ha fet un gra massa.

El més trist és que darrera un boig se n’amaguen tres o quatre i la desmesura de la inconsciència pot despertar mimetisme i al final et surten desgraciats de sota les pedres que volen cremar l’Alcorà, la Bíblia, la Torà o el que sigui combustible. Tots tindran les seves portades i els seus minuts de ràdio i de televisió? No passen coses més importants al món mereixedores d’ocupar aquest malgastat i car espai?

I després la ‘premsa’ (així, en genèric...) es queixarà perquè els polítics perden el temps i les energies en desactivar absurdes bombes sense recordar l’autoria de l’activació.

Ja fa temps que aquest ofici, originàriament tan noble, no passa pel seu millor moment...