dijous, 31 de desembre de 2009

2010


"M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida".

Woody Allen


Bon any 2010!

2009

Costa resumir un any en 365 paraules. Segurament que el 2009 passarà a la història perquè ha estat l’any en que un president negre s’instal•lava a la Casa Blanca, i poc després era elegit premi Nobel de la Pau i tirava endavant una de les reformes més necessàries dels Estats Units, la sanitària. Però, tot i que també va ser l’any que es va manar tancar Guantánamo, també són l’any i el president que persisteixen en les guerres... Econòmicament hem continuat en crisis, tot i que els uns han començat a treure’n el cap, en un any en què hem descobert que estafar 35.000 milions costa 150 anys de presó (Madoff). A veure a quant puja la minuta de Millet... Uns quants més s’han corromput aquest any també (Gurtel...). El veneçolà Chávez s’ha perpetuat en el poder, mentre el bolivià Morales ha arrasat i Hondures ha arribat a tenir tres presidents al mateix temps (el destituït, el postís i l’elegit...); mentre, Lula celebrava el triomf olímpic. D’algunes coses se n’ha parlat fins a l’esgotament i quasi l’oblit: la maleïda grip, per exemple. Amb l’any marxa gent com el Pepe Rubianes, el Michael Jackson o el Ted Keneddy, i tants altres. ETA ha tornat a matar i el govern basc ha estat ‘assaltat’ de manera antinatural (pacte PSOE-PP), però democràtica. Ha mort gent, però d’altres s’han salvat: 200 passatgers gràcies a la perícia d’un pilot que va saber amarar al riu Hudson. Aquest també ha estat l’any que Guardiola i el Barça ho han guanyat tot i més, i Pau Gasol s’ha fet amb l’anell de la NBA. Però no tot han estat èxits, també hi ha qui ha perdut coses (Tiger). I d’altres n’han guanyat (Penélope un Oscar). Hem redescobert que pagant Sant Pere canta i l’Alakrana és alliberat; tan de bo els cooperants catalans segrestats corrin igual sort... I, si es vol, aquest també ha estat l’any que Arenys de Munt s’ha fet famosa gràcies al referèndum per a la independència de Catalunya, o l’any del finançament. També ha estat l’any de l’estancament de l’Estatut. Ha estat l’any que Haidar va tornar a casa després d’emular a Gandhi. Ah! i Palestina continua sense Estat...

dijous, 17 de desembre de 2009

Com més petita és la nou, més soroll mou

Ras i curt: per al New York Times, que no acostuma a estar per a menudalles, el referèndum independentista català va ser un fracàs. I ho justificava amb una senzilla operació aritmètica: si els organitzadors es van marcar uns objectius participatius del 40% i a l'hora de la veritat hi va anar el 30%, aquí hi ha un decalatge (fracàs?) del 10%. L'organització pot entonar el ‘oh és que...’, però el New York Times del líquid blanc que dóna la vaca i embotella l'home en diu llet, aquí i a la Xina popular.

De fet, no li falta raó al diari novaiorquès. El que no tinc tan clar és si el fracàs està en la participació o en l'excés eufòric del qui marcava els objectius.

D'altra banda i malgrat el fracàs, el rotatiu també avisa que faria bé Zapatero de no refiar-se de l'exigua xifra; li recorda la proximitat de les eleccions catalanes i que qualsevol augment del separatisme pot dur-li seriosos problemes, just ara que s'ha de centrar en treure Espanya de la recessió. Fent un pas encara més enllà, el diari nord-americà constata que el moviment separatista català està sent agitat pels rumors que diuen que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut...

I perquè després diguin que els estatunidencs no saben situar Catalunya al mapa. Al pas que anem, localitzaran Arenys de Munt amb els ulls clucs. Ja ho diuen que com més petita és la nou més soroll mou...

dimecres, 9 de desembre de 2009

Es resa...

Voleu millor paradoxa que la protagonitzada per un grup de musulmans de Nova York que, divendres rere divendres, resen de cara a la Meca en un dels edificis danyats per l'atemptat de l'11 de setembre de 2001...? Això està passant just a dos carrers al nord d'allà a on eren les torres bessones, en un vell edifici de cinc pisos de Park Place, a Manhattan. Es tracta de l'edifici que albergava l'antiga Burlington Coat Factory, ara propietat d'uns musulmans; al sostre de la fàbrica hi va anar a espetegar una de les restes d'un dels avions que es van fer servir pels atemptats que van costar la vida a 2.752 persones. Després d'allò, cada divendres a la tarda, amb força discreció i sense cartells que ho indiquin, uns musulmans alcen la persiana de ferro dels baixos de l'edifici i resen. De teló de fons, la zona zero.

Nova York és precisament això, el contrast de tantes coses...

dimarts, 8 de desembre de 2009

Imagina't...



Avui fa vint-i-nou anys...

dijous, 3 de desembre de 2009

Un 'sinpa' mediàtic

En el fons, no som tan diferents: aquí o allà, qui no té feina el gat pentina. Una de les estrelles informatives d’aquests dies als Estats Units és el matrimoni Sahali. Els coneixeu? Ella és una Barbie Superestar i ell una mena de Costello sense Abbott. Els dos formen el duet de moda dels mitjans nord-americans. El seu moment serà efímer com un kleenex, m’hi jugo un pèsol, però mentre sigui serà i de moment és. El mèrit que se’ls atorga és el de colar-se en el sopar d’Estat que el matrimoni Obama va celebrar en honor del primer ministre de l’Índia, Manmohan Singh. De fet i ben mirat, de la trobada entre Obama i Singh se n’ha escrit ben poc, sembla que el més noticiós va ser el ‘sinpa’ dels barruts.

La parella, volent o no, ha posat en escac al President; això, més enllà del rosaci interès dels fets, bé mereixeria un acte de contrició per part del servei de seguretat. No hauria de ser possible que un país que ha vist assassinar a quatre dels seus presidents cometi badades d’aquesta índole.

Però les escletxes de seguretat del President només han servit d’excusa perquè tots els mitjans, seriosos i no tant, hagin pogut sucar pa en la notícia i ràpidament s’oblidin de la part més tècnica per centrar el punt de mira periodístic en el morbo i en l’estranya parella protagonista.

El matrimoni jura i perjura que van ser convidats a la festa, però la Casa Blanca ho nega. De moment, els Sahali ja han sortit a la NBC i han explicat la seva versió dels fets que, sigui dit de passada, no s’aguanta per enlloc. Cada vegada agafa més força la teoria del ‘reality’: segons sembla, el show forma part d’un programa del canal Bravo i la parella va ser enxampada fa un temps intentant fer el mateix en un altre sopar d’Obama, en aquest cas amb menys sort. De fet, només cal acudir al facebook de Michaele Sahalin per acabar d’entendre l’espectacle (http://www.facebook.com/album.php?aid=125305&id=101907941877). De moment, ja han tingut el seu minut de glòria, potser i fins i tot corren millor sort que els Heene, la família que va inventar-se que el seu fill s’havia enlairat dins d’un zepelí casolà.

He de confessar que només saber la notícia vaig pensar que darrera dels Sahali hi havia el ‘follonero’ de Salvados...