dimarts, 21 de desembre del 2010

Wiki què...?



S’acaba el 2010 i, com és lògic, amb ell un munt d’històries. Wikileaks ha estat un dels fenòmens més curiosos de l’any i va camí de perdurar en el temps... Em recorda el fast food, però adaptat al periodisme: el fast news. Un assortit de notícies ràpides, cuinades ‘tira-que-te-matas’, per a estómacs poc delicats. Però per definir aquesta fuita ràpida de notícies és més delicat barrejar mots hawaians amb anglesos: wikileaks.

El guru de tot plegat és un hacker australià, d’aspecte mig malaltís, anomenat Julian Assange, amb cert aire de nen dolent de Harry Potter. En un no-res s’ha convertit en l’heroi d’una societat faltada de Robin Hoods. En aquest cas hauria ‘robat’ documents als poderosos per lliurar-los als pobres desinformats (nosaltres). No li restaré mèrits a l’aprenent de Hood, però penso que se n’està fent un gra massa en els dos extrems de la història: no em sembla ni semidiví ni mig diable, una mica trepa, segurament; aviat treurà les memòries i després se’n farà una pel·lícula (el pot interpretar Neil Patrick Harris...).

Però, torno a Wikileaks. He llegit que aquest ‘fast news’ pot canviar el periodisme. Espero que no. Jo sóc de cuina tradicional i m’agrada el periodisme a foc lent. Wikileaks m’ha empatxat. Li he trobat a faltar la mà del periodista que depura la notícia i la contrasta buscant altres fonts. En definitiva, un periodisme menys a granel i més artesà. Potser no és tant un problema de Wikileaks, que ha fet de distribuïdor, com dels mitjans que han abocat els documents. De El País esperava una informació més elaborada, menys precipitada, més escèptica, menys sensacionalista, més contrastada... potser esperava massa. Això sense criticar l’excés que se n’ha fet: el New York Times ha ofert els documents sense tornar-se boig , al contrari de El País, que ha perdut el món de vista (ha embogit); només li ha faltat substituir la capçalera El País per Wilileaks, directament.

Però hi ha coses pitjor a la vida... L’altre diumenge, El País va dedicar la portada del seu suplement a Belen Esteban... Algú em sabria explicar què està passant? Com deia aquell: “periodisme: llença la merda i renta’t les mans”...







dimarts, 2 de novembre del 2010

Crònica d'una derrota anunciada...?




Diu la saviesa popular que per guanyar s’ha de saber perdre. Diuen les enquestes que Obama perdrà avui les eleccions ‘de mig mandat’. Ell, que ja va guanyar les presidencials, s’enfronta avui a la derrota. Veurem, si es confirmen els pitjors pronòstics, si també sap pedre.

Perdrà la Cambra de Representants i salvarà el Senat, asseguren les enquestes. Aviat ho sabrem, abans cal que la gent voti. Les enquestes volen ser tan precises que de vegades s’obliden que la gent ha de votar...

Sense majoria Obama es veurà forçat a pactar si vol prosseguir la seva reforma, i ho haurà de fer amb uns (o contra uns) republicans que, a glops de te, s’han fet més dretans que mai. No ho té fàcil, però ningú li va dir que ho fos.

Crec que la derrota el farà més fort i millor guanyador. Qui sap si gràcies a aquesta derrota se n’estalvia una altra de més grossa...

Com deia aquell... “només està derrotat aquell que ha deixat de lluitar”.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Aznar, un mal expresident

Als nord-americans els encanten els rànquings. N’hi ha de totes menes i per a tots els gustos. El motiu de la dèria per saber com es cotitza aquest o aquell, això o allò, cal buscar-lo potser en l’elevat component competitiu nord-americà. Sigui per la raó que sigui el que és cert és que cada dia podem llegir nous i variats rànquings. Per regla general en ells es destaquen els millors de cada casa, però ara s’ha posat de moda donar-li la volta a la truita i classificar els de la cua. En aquest rànquing de pitjors, la revista Foreign Policy situa Aznar com un dels pitjors expresidents del món. El rànquing no valora si va ser un bon o mal president, sinó si és un bon o mal expresident. Tenen el qüestionable honor d’acompanyar-lo Gerard Schroder, canceller alemany del 1998 al 2005; Olesegun Obasanjo, cap del govern nigerià del 1999 al 2007; Joseph Estrada, president de les Filipines del 1998 al 2001; i Thanskin Shinawatra, cap de l’executiu de Tailàndia del 2001 al 2006.

Hi ha polítics que, per les raons que sigui, no han reeixit quan manaven i en canvi, després, han estat uns excel·lents ‘ex’: Jimmy Carter n’és un molt bon exemple. José Maria Aznar no seria el cas, almenys no en la segona part de l’anàlisi. La revista Foreign Policy recorda la incontinència verbal de l’expresident conservador, per exemple: Aznar va dir que els musulmans haurien de demanar perdó a Espanya per ocupar el país; també quan va qualificar a Obama d’exòtic; i ha pronunciat variats comentaris sobre el canvi climàtic. Excessos verbals que no només molesten a l’actual govern d’Espanya sinó i de manera especial al seus successors polítics.

Hi ha qui creu que Aznar va ser el pitjor president espanyol des de la recuperació de la democràcia (jo entre ells), la revista Foreign Policy fa un pas més enllà i li atorga els ‘mèrits’ de ser un dels actuals pitjors expresidents de món. En la seva defensa caldria dir que ell no ha volgut ser mai expresident... Sigui com vulgui, millor ‘ex’ que president.

dijous, 23 de setembre del 2010

Un Zapatero descalç


El president Zapatero ha visitat Nova York dos dies. En aquests, entre d’altres, ha parlat davant les Nacions Unides, s’ha reunit amb el rei del Marroc, ha esmorzat amb els grans de Wall Street, l’han entrevistat al Wall Street Journal i ha conferenciat a la prestigiosa universitat de Columbia. No està malament.

A les Nacions Unides ha reclamat una taxa per a les transaccions bancàries destinada al desenvolupament. Bona idea, tot i que no és seva. Però, i parlant en plata: no hi ha collons. A la sortida de la trobada amb la flor i nata de Wall Street es va poder escoltar a un dels grans de Nova York dient ‘a beautiful piece of conversation’, però ni en la intencionalitat de la frase hi ha acord... se’n reia o trobava que el tros de conversa va ser maca?

La cirereta del pastís va ser la conferència a la universitat de Columbia. Allà el president va repartir el discurs escrit a la premsa present perquè tots plegats poguéssim seguir-lo còmodament (la premsa sempre agraeix la reducció de l’esforç...). La sorpresa va ser observar com a mig discurs el president es va posar sentimental i va abandonar el guió oficial per endinsar-se en un discurs ensucrat, excessivament naïf. És legítim voler salvar el món, però millor començar per casa i mirant d’ajustar les ambicions amb les possibilitats.

Crec que Zapatero és un governant de vents a favor, però amb el temporal a la contra s’ha mostrat poc traçut. Així, mentre el vent li va bufar a favor la cosa va transcórrer sense problemes i amb importants avenços socials, però ara amb la tempesta se’l veu desorientat i improvisador. A d’altres les dificultats els creixen (Felipe González...), però a Zapatero l’empetiteixen.

Sigui com vulgui, la principal virtut de Zapatero continua sent Rajoy, i ell ho sap. Si hi ha alguna manera d’evitar que Zapatero perdi les properes eleccions, per petita que aquesta sigui, que no pateixin els socialistes, Rajoy la trobarà...

dimecres, 15 de setembre del 2010

No hi ha res més perillós que un boig amb un altaveu...


Llegia l’altre dia que la ‘premsa’ (així, en genèric...) opinava que s’ha prestat massa atenció al pastor que amenaçava de cremar còpies de l’Alcorà per protestar contra l’islamisme radical. Dedueixo, o vull fer-ho, certa dosi de sana autocrítica. Ho celebro perquè l’espectacle ha estat altament denigrant. Gràcies a la ‘premsa’ (així, en genèric...) el fanàtic religiós ha estat portada de diaris i ha obert informatius de ràdio i de televisió. És realment notícia que un boig perdut en un petit poble de Florida, amb una cinquantena encara no de feligresos al darrere, vulgui cremar un grapat d’exemplars dels textos sagrats musulmans? Qui tria els bojos que són o no notícia? Quin nivell de desordre mental has de demostrar perquè no et converteixin en una mena de fals heroi i internacionalitzin la teva demència?

Alguns mitjans (pocs al meu entendre) se’n van adonar a temps (o quasi) i, abans que el boig es desdís de la estúpida iniciativa, van anunciar que no es farien ressò de la crema (Fox New i Associed Press). La resta ha vist rentable la bogeria del pastor i s’hi ha ficat de quatre potes. Després, per sort, qui més qui menys ha fet una mica d’autocrítica i ha dit que potser sí que se n’ha fet un gra massa.

El més trist és que darrera un boig se n’amaguen tres o quatre i la desmesura de la inconsciència pot despertar mimetisme i al final et surten desgraciats de sota les pedres que volen cremar l’Alcorà, la Bíblia, la Torà o el que sigui combustible. Tots tindran les seves portades i els seus minuts de ràdio i de televisió? No passen coses més importants al món mereixedores d’ocupar aquest malgastat i car espai?

I després la ‘premsa’ (així, en genèric...) es queixarà perquè els polítics perden el temps i les energies en desactivar absurdes bombes sense recordar l’autoria de l’activació.

Ja fa temps que aquest ofici, originàriament tan noble, no passa pel seu millor moment...

dilluns, 7 de juny del 2010

"Que se'n vagin de Palestina!"



Potser perquè em vaig fent gran, però una de les coses que em van cridar l’atenció dels Estats Units és la consideració als periodistes veterans. Aquí és fàcil veure l’informatiu estrella d’una cadena presentat per un/a periodista d’edat avançada. Suposo que entenen que l’experiència és un grau. El cas català és ben diferent. Fa temps que presenciem impacibles com els principals (i secundaris) diaris del país prejubilen les veus de l’experiència per estalviar-se uns dinerons i contracten mà d’obra barata a les portes de les universitats: -et dono un caramel si em dirigeixes el dominical... Llavors, qui fa el relleu? L’equilibri està en el combinat de veterans i joves, els uns formant als altres. Si jubilem els primers abans del traspàs de coneixements estem empobrint la professió i fent-li un flac favor.

El cas de l’Helen Thomas és ben diferent. La degana dels periosites que cobreixen la informació de la Casa Blanca ha ‘caigut’ per dir el que pensava. A la dona, que ja té 89 anys, li van posar un micròfon al davant quan sortia de la roda de premsa de després dels atacs d’Israel a la flotilla humanitària, a on van morir nou persones. La periodista, que amb l’edat deu haver perdut la capacitat de falsejar l’opinió per ser políticament correcte, va respondre: “què se’n vagin de Palestina!”, referint-se, clar, als israelians, i recordant que ocupen un lloc que abans havia estat dels palestins. Després, vist l’enrenou que les seves declaracions van provocar, la periodista s’ha disculpat i ha recordat que aquesta història només té un final possible: el de la convivència pacífica dels uns i dels altres. Però ja no ha estat a temps de frenar la maquinària del lobby jueu i ha decidit jubilar-se abans no la jubilin.

Jo crec que una persona de 89 anys ja té el dret adquirit de dir el que li vingui de gust sense capficar-se massa en la correcció política.

La degana periodista, que conservava fins plegar el privilegiat seient del mig de la primera fila de la sala de premsa de la Casa Blanca, preguntava fa uns quants dies en roda de premsa al President Obama: -“President, ¿quan marxarem d’Afganistan? ¿per què continuem matant i morint en aquell lloc? I no ens vingui amb ‘bushismes’.

Ara els presidents dels Estats Units estaran més tranquils sense les punyents preguntes de l’Helen Thomas, però el periodisme hi haurà perdut molt.

dimarts, 23 de març del 2010

This is a big f... deal


En el relleu de parlaments, aprofitant la calidesa de l’abraçada del President, Joe Biden li diu a cau d’orella a Obama: “this is a big f... deal”. Els mitjans nord-americans, paladins dels bons costums, han censurat l’expressió que, probablement és ‘fucking’; el que vindria a ser en castellà un ‘jodido’ o en català un ‘de puta mare’. Doncs això, que segons el vicepresent la reforma sanitària és un acord de puta mare. Hi estic d’acord.

La llei, firmada amb 22 bolígrafs regalats després com a record (a qui?), fa realitat un somni que han tingut molts presidents nord-americans, però que només Obama ha aconseguit; ja va dir que no era el primer que ho intentava, però que seria l’últim.

Però en aquesta bugada s’han perdut molts llençols, potser massa. Per fer-la llei, ha calgut aprimar la reforma de manera considerable. Pel camí ha caigut l’opció pública i en el tram final els mateixos Demòcrates han descafeïnat l’avortament. I, tot i així, la llei s’aprova amb les enquestes en contra. Des d’Europa o, millor dit, des de la mentalitat europea, es fa difícil d’entendre.

I és que els Estats Units són desconcertadament contradictoris.

Fent una mica de demagògia: aquell nadó no avortat, té moltes possibilitats de morir en una guerra o que se li apliqui la pena de mort. Això sí, mai dirà renecs.

Sigui com vulgui, la nova llei és bona i cal reconèixer el mèrits d’Obama.

El que donaria jo per un d’aquells bolígrafs...!

dilluns, 22 de febrer del 2010

La foto oficiosa...


Amb tots els respectes pel líder espiritual tibetà, però el Dalai Lama s’ha convertit per al President de torn dels Estats Units en el parent incòmode que quan ve a casa hi ha mal rotllo. Si m’equivoco, per què els presidents no el reben per la porta del davant, s’hi reuneixen al Despatx Oval i li dediquen les pompes que faci falta? Si tant se l’estimen, com és que sembla l’amant a qui amaguen de la verdadera dona (la Xina)?
La imatge del Dalai sortint per la porta del darrera, per allà a on treuen les escombraries de la Casa Blanca, no té preu, ni nom. Fa vergonya. Suposo que per això, ràpidament, la Casa Blanca va difondre la foto oficial que molts mitjans, amb bon criteri, s’han negat a publicar. La cobertura controlada de les imatges pot molestar i molesta pel que significa de manca de llibertat. A més, desenganyem-nos, la imatge del guru tibetà sortint per a on treuen les escombraries diu molt més d’aquest voler i no poder de la trobada que la foto oficial.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Hòstia puta!

Mirava diumenge la gala de lliurament dels premis Grammy quan em vaig adonar que als Estats Units és impossible seguir amb atenció una actuació rapera. Per definició, els rapers usen un llenguatge clar i directe, diuen les coses pel seu nom, sense estalviar renecs. Per entendre’ns, allà a on es pot dir hòstia puta no diuen òndima. Als Estats Units, paradigma de les llibertats, això està censurat. La gala, en diferit per poder garbellar bé els renecs del llenguatge políticament correcte,va silenciar els renecs i allà a on el raper o qui sigui (perquè no només els rapers malparlen) deia hòstia puta es feia un silenci de la mateixa mida que l’hòstia puta, un silenci d’onze caràcters (amb espai). Com que els rapers reiteraven musicalment els renecs, hòstia puta, hòstia puta, hòstia puta, els silencis van acabar trinxant les cançons i deixant sense sentit l’espectacle.
Fora bo que es replantegessin la indecent tisorada o, si més no, que no convidin rapers a les properes gales. Costa d’entendre aquest fals puritanisme nord-americà, especialment si el comparem amb indecències marca de la casa (tortures, guerres...). Als Estats Units el gran Pepe Rubianes hagués estat un llarg silenci...

dimecres, 20 de gener del 2010

Una segona oportunitat

Llegia no fa pas massa que Obama ha passat del ‘sí, podem’ al ‘ja veurem’, i, tot i que encara em resisteixo a descreure, potser sí que el joc de frases amaga alguna veritat... Amb menys popularitat que mai i amb la derrota de Massachusetts desmuntant la majoria absoluta del Senat (veure un republicà de saló substituint Ted Kennedy deu regirar les tripes a més de dos...), el President viu un aniversari amarg. Abans de bufar l’espelma se li ha desinflat el suflé. Potser ha estat culpa de l’efecte gorbachov: s’ha demostrat que Obama agrada Estats Units enllà, especialment a la vella Europa, que li regala un Nobel de la Pau sense demanar res a canvi, i ja se sap que els profetes són mal vistos a casa.
Però encara vull creure o resistir-me a descreure. Tot i que hi hagi coses que m’agradin més que d’altres.
El nord-americà (s’entén com a nord-americà aquell que habita al voltant de Nova York)està espantat. La majoria dels candidats prometen arreglar la sanitat i després, quan són al govern i observen la complexitat del sistema, arreglen altres coses o simplement no arreglen. Obama, però, s’ha entossudit en ser el darrer president que ho promet i, intueixo, això espanta els nord-americans. A mi m’espantaria la manca de cobertura pública, però això no és Europa i a ells els espanta intentar arreglar-ho.
Jo, malgrat Afganistan i altres reserves, li donaria una segona oportunitat. Encara que només sigui perquè no tenim res més de bo.

dimarts, 12 de gener del 2010

No Pants, Subway Ride

Amb el fred que feia diumenge, dubto molt que hagués estat capaç de viatjar pel metro de Nova York sense pantalons. Sigui com vulgui, quan els novaiorquesos van decidir quedar-se en calces i calçotets jo volava de Barcelona a Nova York, de retorn després de les festes nadalenques. Confesso que ha estat un dels viatges més complicats i estranys viscuts (i en portem uns quants...). El frustrat atemptat de Detroit ha retornat la bogeria als aeroports i el de Barcelona va decidir escorcollar un per un tots els passatgers de l'avió que volava a Nova York; com si la resta de vols i passatgers estiguessin immunitzats de la barbàrie. Resultat...? Dues hores de retard, de cues i de fred gràcies a un escorcoll, potser necessari, però mal planificat. La mateixa tripulació (segurament de majoria nord-americana) se'n feia creus. L'arribada a Nova York va ser plàcida i el tracte amable, lluny del que havia passat vuit hores abans a Barcelona...

Des de l'any 2002 els novaiorquesos es treuen els pantalons cada 10 de gener. Ho fan perquè sí, sense cap motiu concret, responent a la crida “No Pants, Subway Ride”; una mica com moltes dones que, l'endemà, van decidir confessar al facebook el color dels sostenidors que duien... A mi, especialment després de l'escorcoll de Barcelona, la ‘baixada’ voluntària de pantalons em va semblar paradoxal. Ah, i duia els calçotets vermells...