dimecres, 20 de gener de 2010

Una segona oportunitat

Llegia no fa pas massa que Obama ha passat del ‘sí, podem’ al ‘ja veurem’, i, tot i que encara em resisteixo a descreure, potser sí que el joc de frases amaga alguna veritat... Amb menys popularitat que mai i amb la derrota de Massachusetts desmuntant la majoria absoluta del Senat (veure un republicà de saló substituint Ted Kennedy deu regirar les tripes a més de dos...), el President viu un aniversari amarg. Abans de bufar l’espelma se li ha desinflat el suflé. Potser ha estat culpa de l’efecte gorbachov: s’ha demostrat que Obama agrada Estats Units enllà, especialment a la vella Europa, que li regala un Nobel de la Pau sense demanar res a canvi, i ja se sap que els profetes són mal vistos a casa.
Però encara vull creure o resistir-me a descreure. Tot i que hi hagi coses que m’agradin més que d’altres.
El nord-americà (s’entén com a nord-americà aquell que habita al voltant de Nova York)està espantat. La majoria dels candidats prometen arreglar la sanitat i després, quan són al govern i observen la complexitat del sistema, arreglen altres coses o simplement no arreglen. Obama, però, s’ha entossudit en ser el darrer president que ho promet i, intueixo, això espanta els nord-americans. A mi m’espantaria la manca de cobertura pública, però això no és Europa i a ells els espanta intentar arreglar-ho.
Jo, malgrat Afganistan i altres reserves, li donaria una segona oportunitat. Encara que només sigui perquè no tenim res més de bo.

dimarts, 12 de gener de 2010

No Pants, Subway Ride

Amb el fred que feia diumenge, dubto molt que hagués estat capaç de viatjar pel metro de Nova York sense pantalons. Sigui com vulgui, quan els novaiorquesos van decidir quedar-se en calces i calçotets jo volava de Barcelona a Nova York, de retorn després de les festes nadalenques. Confesso que ha estat un dels viatges més complicats i estranys viscuts (i en portem uns quants...). El frustrat atemptat de Detroit ha retornat la bogeria als aeroports i el de Barcelona va decidir escorcollar un per un tots els passatgers de l'avió que volava a Nova York; com si la resta de vols i passatgers estiguessin immunitzats de la barbàrie. Resultat...? Dues hores de retard, de cues i de fred gràcies a un escorcoll, potser necessari, però mal planificat. La mateixa tripulació (segurament de majoria nord-americana) se'n feia creus. L'arribada a Nova York va ser plàcida i el tracte amable, lluny del que havia passat vuit hores abans a Barcelona...

Des de l'any 2002 els novaiorquesos es treuen els pantalons cada 10 de gener. Ho fan perquè sí, sense cap motiu concret, responent a la crida “No Pants, Subway Ride”; una mica com moltes dones que, l'endemà, van decidir confessar al facebook el color dels sostenidors que duien... A mi, especialment després de l'escorcoll de Barcelona, la ‘baixada’ voluntària de pantalons em va semblar paradoxal. Ah, i duia els calçotets vermells...