dilluns, 22 de febrer de 2010

La foto oficiosa...


Amb tots els respectes pel líder espiritual tibetà, però el Dalai Lama s’ha convertit per al President de torn dels Estats Units en el parent incòmode que quan ve a casa hi ha mal rotllo. Si m’equivoco, per què els presidents no el reben per la porta del davant, s’hi reuneixen al Despatx Oval i li dediquen les pompes que faci falta? Si tant se l’estimen, com és que sembla l’amant a qui amaguen de la verdadera dona (la Xina)?
La imatge del Dalai sortint per la porta del darrera, per allà a on treuen les escombraries de la Casa Blanca, no té preu, ni nom. Fa vergonya. Suposo que per això, ràpidament, la Casa Blanca va difondre la foto oficial que molts mitjans, amb bon criteri, s’han negat a publicar. La cobertura controlada de les imatges pot molestar i molesta pel que significa de manca de llibertat. A més, desenganyem-nos, la imatge del guru tibetà sortint per a on treuen les escombraries diu molt més d’aquest voler i no poder de la trobada que la foto oficial.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Hòstia puta!

Mirava diumenge la gala de lliurament dels premis Grammy quan em vaig adonar que als Estats Units és impossible seguir amb atenció una actuació rapera. Per definició, els rapers usen un llenguatge clar i directe, diuen les coses pel seu nom, sense estalviar renecs. Per entendre’ns, allà a on es pot dir hòstia puta no diuen òndima. Als Estats Units, paradigma de les llibertats, això està censurat. La gala, en diferit per poder garbellar bé els renecs del llenguatge políticament correcte,va silenciar els renecs i allà a on el raper o qui sigui (perquè no només els rapers malparlen) deia hòstia puta es feia un silenci de la mateixa mida que l’hòstia puta, un silenci d’onze caràcters (amb espai). Com que els rapers reiteraven musicalment els renecs, hòstia puta, hòstia puta, hòstia puta, els silencis van acabar trinxant les cançons i deixant sense sentit l’espectacle.
Fora bo que es replantegessin la indecent tisorada o, si més no, que no convidin rapers a les properes gales. Costa d’entendre aquest fals puritanisme nord-americà, especialment si el comparem amb indecències marca de la casa (tortures, guerres...). Als Estats Units el gran Pepe Rubianes hagués estat un llarg silenci...