Amb el fred que feia diumenge, dubto molt que hagués estat capaç de viatjar pel metro de Nova York sense pantalons. Sigui com vulgui, quan els novaiorquesos van decidir quedar-se en calces i calçotets jo volava de Barcelona a Nova York, de retorn després de les festes nadalenques. Confesso que ha estat un dels viatges més complicats i estranys viscuts (i en portem uns quants...). El frustrat atemptat de Detroit ha retornat la bogeria als aeroports i el de Barcelona va decidir escorcollar un per un tots els passatgers de l'avió que volava a Nova York; com si la resta de vols i passatgers estiguessin immunitzats de la barbàrie. Resultat...? Dues hores de retard, de cues i de fred gràcies a un escorcoll, potser necessari, però mal planificat. La mateixa tripulació (segurament de majoria nord-americana) se'n feia creus. L'arribada a Nova York va ser plàcida i el tracte amable, lluny del que havia passat vuit hores abans a Barcelona...
Des de l'any 2002 els novaiorquesos es treuen els pantalons cada 10 de gener. Ho fan perquè sí, sense cap motiu concret, responent a la crida “No Pants, Subway Ride”; una mica com moltes dones que, l'endemà, van decidir confessar al facebook el color dels sostenidors que duien... A mi, especialment després de l'escorcoll de Barcelona, la ‘baixada’ voluntària de pantalons em va semblar paradoxal. Ah, i duia els calçotets vermells...
Des de l'any 2002 els novaiorquesos es treuen els pantalons cada 10 de gener. Ho fan perquè sí, sense cap motiu concret, responent a la crida “No Pants, Subway Ride”; una mica com moltes dones que, l'endemà, van decidir confessar al facebook el color dels sostenidors que duien... A mi, especialment després de l'escorcoll de Barcelona, la ‘baixada’ voluntària de pantalons em va semblar paradoxal. Ah, i duia els calçotets vermells...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada