Un Zapatero descalç

El president Zapatero ha visitat Nova York dos dies. En aquests, entre d’altres, ha parlat davant les Nacions Unides, s’ha reunit amb el rei del Marroc, ha esmorzat amb els grans de Wall Street, l’han entrevistat al Wall Street Journal i ha conferenciat a la prestigiosa universitat de Columbia. No està malament.

A les Nacions Unides ha reclamat una taxa per a les transaccions bancàries destinada al desenvolupament. Bona idea, tot i que no és seva. Però, i parlant en plata: no hi ha collons. A la sortida de la trobada amb la flor i nata de Wall Street es va poder escoltar a un dels grans de Nova York dient ‘a beautiful piece of conversation’, però ni en la intencionalitat de la frase hi ha acord... se’n reia o trobava que el tros de conversa va ser maca?

La cirereta del pastís va ser la conferència a la universitat de Columbia. Allà el president va repartir el discurs escrit a la premsa present perquè tots plegats poguéssim seguir-lo còmodament (la premsa sempre agraeix la reducció de l’esforç...). La sorpresa va ser observar com a mig discurs el president es va posar sentimental i va abandonar el guió oficial per endinsar-se en un discurs ensucrat, excessivament naïf. És legítim voler salvar el món, però millor començar per casa i mirant d’ajustar les ambicions amb les possibilitats.

Crec que Zapatero és un governant de vents a favor, però amb el temporal a la contra s’ha mostrat poc traçut. Així, mentre el vent li va bufar a favor la cosa va transcórrer sense problemes i amb importants avenços socials, però ara amb la tempesta se’l veu desorientat i improvisador. A d’altres les dificultats els creixen (Felipe González...), però a Zapatero l’empetiteixen.

Sigui com vulgui, la principal virtut de Zapatero continua sent Rajoy, i ell ho sap. Si hi ha alguna manera d’evitar que Zapatero perdi les properes eleccions, per petita que aquesta sigui, que no pateixin els socialistes, Rajoy la trobarà...

No hi ha res més perillós que un boig amb un altaveu...

Llegia l’altre dia que la ‘premsa’ (així, en genèric...) opinava que s’ha prestat massa atenció al pastor que amenaçava de cremar còpies de l’Alcorà per protestar contra l’islamisme radical. Dedueixo, o vull fer-ho, certa dosi de sana autocrítica. Ho celebro perquè l’espectacle ha estat altament denigrant. Gràcies a la ‘premsa’ (així, en genèric...) el fanàtic religiós ha estat portada de diaris i ha obert informatius de ràdio i de televisió. És realment notícia que un boig perdut en un petit poble de Florida, amb una cinquantena encara no de feligresos al darrere, vulgui cremar un grapat d’exemplars dels textos sagrats musulmans? Qui tria els bojos que són o no notícia? Quin nivell de desordre mental has de demostrar perquè no et converteixin en una mena de fals heroi i internacionalitzin la teva demència?

Alguns mitjans (pocs al meu entendre) se’n van adonar a temps (o quasi) i, abans que el boig es desdís de la estúpida iniciativa, van anunciar que no es farien ressò de la crema (Fox New i Associed Press). La resta ha vist rentable la bogeria del pastor i s’hi ha ficat de quatre potes. Després, per sort, qui més qui menys ha fet una mica d’autocrítica i ha dit que potser sí que se n’ha fet un gra massa.

El més trist és que darrera un boig se n’amaguen tres o quatre i la desmesura de la inconsciència pot despertar mimetisme i al final et surten desgraciats de sota les pedres que volen cremar l’Alcorà, la Bíblia, la Torà o el que sigui combustible. Tots tindran les seves portades i els seus minuts de ràdio i de televisió? No passen coses més importants al món mereixedores d’ocupar aquest malgastat i car espai?

I després la ‘premsa’ (així, en genèric...) es queixarà perquè els polítics perden el temps i les energies en desactivar absurdes bombes sense recordar l’autoria de l’activació.

Ja fa temps que aquest ofici, originàriament tan noble, no passa pel seu millor moment...

"Que se'n vagin de Palestina!"

Potser perquè em vaig fent gran, però una de les coses que em van cridar l’atenció dels Estats Units és la consideració als periodistes veterans. Aquí és fàcil veure l’informatiu estrella d’una cadena presentat per un/a periodista d’edat avançada. Suposo que entenen que l’experiència és un grau. El cas català és ben diferent. Fa temps que presenciem impacibles com els principals (i secundaris) diaris del país prejubilen les veus de l’experiència per estalviar-se uns dinerons i contracten mà d’obra barata a les portes de les universitats: -et dono un caramel si em dirigeixes el dominical... Llavors, qui fa el relleu? L’equilibri està en el combinat de veterans i joves, els uns formant als altres. Si jubilem els primers abans del traspàs de coneixements estem empobrint la professió i fent-li un flac favor.

El cas de l’Helen Thomas és ben diferent. La degana dels periosites que cobreixen la informació de la Casa Blanca ha ‘caigut’ per dir el que pensava. A la dona, que ja té 89 anys, li van posar un micròfon al davant quan sortia de la roda de premsa de després dels atacs d’Israel a la flotilla humanitària, a on van morir nou persones. La periodista, que amb l’edat deu haver perdut la capacitat de falsejar l’opinió per ser políticament correcte, va respondre: “què se’n vagin de Palestina!”, referint-se, clar, als israelians, i recordant que ocupen un lloc que abans havia estat dels palestins. Després, vist l’enrenou que les seves declaracions van provocar, la periodista s’ha disculpat i ha recordat que aquesta història només té un final possible: el de la convivència pacífica dels uns i dels altres. Però ja no ha estat a temps de frenar la maquinària del lobby jueu i ha decidit jubilar-se abans no la jubilin.

Jo crec que una persona de 89 anys ja té el dret adquirit de dir el que li vingui de gust sense capficar-se massa en la correcció política.

La degana periodista, que conservava fins plegar el privilegiat seient del mig de la primera fila de la sala de premsa de la Casa Blanca, preguntava fa uns quants dies en roda de premsa al President Obama: -“President, ¿quan marxarem d’Afganistan? ¿per què continuem matant i morint en aquell lloc? I no ens vingui amb ‘bushismes’.

Ara els presidents dels Estats Units estaran més tranquils sense les punyents preguntes de l’Helen Thomas, però el periodisme hi haurà perdut molt.

This is a big f... deal

En el relleu de parlaments, aprofitant la calidesa de l’abraçada del President, Joe Biden li diu a cau d’orella a Obama: “this is a big f... deal”. Els mitjans nord-americans, paladins dels bons costums, han censurat l’expressió que, probablement és ‘fucking’; el que vindria a ser en castellà un ‘jodido’ o en català un ‘de puta mare’. Doncs això, que segons el vicepresent la reforma sanitària és un acord de puta mare. Hi estic d’acord.

La llei, firmada amb 22 bolígrafs regalats després com a record (a qui?), fa realitat un somni que han tingut molts presidents nord-americans, però que només Obama ha aconseguit; ja va dir que no era el primer que ho intentava, però que seria l’últim.

Però en aquesta bugada s’han perdut molts llençols, potser massa. Per fer-la llei, ha calgut aprimar la reforma de manera considerable. Pel camí ha caigut l’opció pública i en el tram final els mateixos Demòcrates han descafeïnat l’avortament. I, tot i així, la llei s’aprova amb les enquestes en contra. Des d’Europa o, millor dit, des de la mentalitat europea, es fa difícil d’entendre.

I és que els Estats Units són desconcertadament contradictoris.

Fent una mica de demagògia: aquell nadó no avortat, té moltes possibilitats de morir en una guerra o que se li apliqui la pena de mort. Això sí, mai dirà renecs.

Sigui com vulgui, la nova llei és bona i cal reconèixer el mèrits d’Obama.

El que donaria jo per un d’aquells bolígrafs...!

La foto oficiosa...

Amb tots els respectes pel líder espiritual tibetà, però el Dalai Lama s’ha convertit per al President de torn dels Estats Units en el parent incòmode que quan ve a casa hi ha mal rotllo. Si m’equivoco, per què els presidents no el reben per la porta del davant, s’hi reuneixen al Despatx Oval i li dediquen les pompes que faci falta? Si tant se l’estimen, com és que sembla l’amant a qui amaguen de la verdadera dona (la Xina)?
La imatge del Dalai sortint per la porta del darrera, per allà a on treuen les escombraries de la Casa Blanca, no té preu, ni nom. Fa vergonya. Suposo que per això, ràpidament, la Casa Blanca va difondre la foto oficial que molts mitjans, amb bon criteri, s’han negat a publicar. La cobertura controlada de les imatges pot molestar i molesta pel que significa de manca de llibertat. A més, desenganyem-nos, la imatge del guru tibetà sortint per a on treuen les escombraries diu molt més d’aquest voler i no poder de la trobada que la foto oficial.

Hòstia puta!

Mirava diumenge la gala de lliurament dels premis Grammy quan em vaig adonar que als Estats Units és impossible seguir amb atenció una actuació rapera. Per definició, els rapers usen un llenguatge clar i directe, diuen les coses pel seu nom, sense estalviar renecs. Per entendre’ns, allà a on es pot dir hòstia puta no diuen òndima. Als Estats Units, paradigma de les llibertats, això està censurat. La gala, en diferit per poder garbellar bé els renecs del llenguatge políticament correcte,va silenciar els renecs i allà a on el raper o qui sigui (perquè no només els rapers malparlen) deia hòstia puta es feia un silenci de la mateixa mida que l’hòstia puta, un silenci d’onze caràcters (amb espai). Com que els rapers reiteraven musicalment els renecs, hòstia puta, hòstia puta, hòstia puta, els silencis van acabar trinxant les cançons i deixant sense sentit l’espectacle.
Fora bo que es replantegessin la indecent tisorada o, si més no, que no convidin rapers a les properes gales. Costa d’entendre aquest fals puritanisme nord-americà, especialment si el comparem amb indecències marca de la casa (tortures, guerres...). Als Estats Units el gran Pepe Rubianes hagués estat un llarg silenci...

Una segona oportunitat

Llegia no fa pas massa que Obama ha passat del ‘sí, podem’ al ‘ja veurem’, i, tot i que encara em resisteixo a descreure, potser sí que el joc de frases amaga alguna veritat... Amb menys popularitat que mai i amb la derrota de Massachusetts desmuntant la majoria absoluta del Senat (veure un republicà de saló substituint Ted Kennedy deu regirar les tripes a més de dos...), el President viu un aniversari amarg. Abans de bufar l’espelma se li ha desinflat el suflé. Potser ha estat culpa de l’efecte gorbachov: s’ha demostrat que Obama agrada Estats Units enllà, especialment a la vella Europa, que li regala un Nobel de la Pau sense demanar res a canvi, i ja se sap que els profetes són mal vistos a casa.
Però encara vull creure o resistir-me a descreure. Tot i que hi hagi coses que m’agradin més que d’altres.
El nord-americà (s’entén com a nord-americà aquell que habita al voltant de Nova York)està espantat. La majoria dels candidats prometen arreglar la sanitat i després, quan són al govern i observen la complexitat del sistema, arreglen altres coses o simplement no arreglen. Obama, però, s’ha entossudit en ser el darrer president que ho promet i, intueixo, això espanta els nord-americans. A mi m’espantaria la manca de cobertura pública, però això no és Europa i a ells els espanta intentar arreglar-ho.
Jo, malgrat Afganistan i altres reserves, li donaria una segona oportunitat. Encara que només sigui perquè no tenim res més de bo.